decreixement

DECRÉIXER
PER SORTIR DE LA CRISI?

Josep
Maria Reyes i Vidal. Setembre de 2010.

La
principal preocupació dels passatgers del Titànic a les vuit del
vespre del 14 d’abril de 1912 era saber quin seria el menú del dinar
del dia 15. La nostra és saber quan s’acabarà la crisi.

1-
INTRODUCCIÓ.

El
capitalisme és un sistema molt resilient. Ha superat crisis,
guerres, les lluites obreres i les revolucions socialistes, i ha
creat les condicions tècniques, científiques i materials per tal
que augmentés la població al planeta i la riquesa que podrien
consumir o invertir els seus habitants. Però malgrat la seva
flexibilitat i resistència, cadascun de tres processos diferents el
podien fer col·lapsar, com s’han col·lapsat tots els modes de
producció que s’han desenvolupat abans a la nostra Terra. Aquests
“tres emissaris de les Parques” que han de complir el destí del
nostre sistema són:

• l’esgotament
  dels recursos naturals
  que
  el capitalisme ha obtingut, posat en utilitat i destruït, i que no
  pot deixar de consumir a un ritme creixent;
  

• l’augment
  de la productivitat del treball que
  en deixar la gran majoria d’habitants del planeta sense
  possibilitats de portar a terme un treball productiu els privaria
  dels ingressos amb què consumir els productes que han de
  proporcionar beneficis als capitalistes; augment de productivitat
  que no es pot evitar perquè la competència arruïna les empreses
  menys productives

• i,
  finalment, la
  destrucció del diner com a element que reflecteixi, d’alguna
  manera, el valor dels productes i
  que permeti realitzar els beneficis que contenen aquests productes,
  destrucció que ha esdevingut inevitable en abandonar-se el patró
  or i utilitzar l’endeutament per evitar les crisis o sortir d’elles
  invertint diners inexistents.

El
què era difícil d’imaginar fa uns quants anys és que es
presentessin tots tres elements junts, com ara ha succeït.

El
sistema capitalista és diferent de tots els anteriors en el sentit
que ha d’ampliar, constantment, l’escala de producció. El sistema
esclavista, el sistema feudal podien mantenir-se en una situació
estacionària per temps indefinit, o créixer i decréixer i tornar a
l’estabilitat.

Pel
contrari, el mode de producció capitalista ha de créixer o entra en
crisi i tan sols pot sortir de la crisi creixent. La raó d’aquesta
peculiaritat és el fet que en aquest sistema la competència
elimina les empreses menys rendibles i la rendibilitat es mesura en
base al percentatge que representa el benefici obtingut respecte del
capital invertit; i tal i com es van obtenint aquests beneficis,
passen a incorporar-se al capital i exigeixen encara més beneficis
futurs. Tan sols hi ha una manera d’augmentar constantment els
beneficis i és produir cada vegada més, augmentant la capacitat de
producció del treball de les persones.

Això
que sembla positiu i que ha implicat l’augment de la població i del
benestar de bona part de la gent al llarg de dos segles, té una part
negativa i que ara ens aboca a l’extinció, si no som capaços de
canviar de sistema.

Els
sistemes econòmics anteriors es basaven en la utilització d’energia
que derivava directament de la radiació solar. Les plantes la
converteixen en reserves d’energia que els animals herbívors obtenen
de la seva alimentació; els carnívors l’obtenen de segona mà en
menjar-se’ls i els arbres l’emmagatzemen per ser alliberada en
cremar-se. Els humans menjant vegetals i animals, amb el treball
muscular dels animals domèstics i amb la combustió de la llenya
consumien una quantitat d’energia que no disminuïa en absolut les
reserves energètiques que la terra havia acumulat fa milions d’anys
quan els animals i les plantes morien i generaven carbó o petroli,
reserves que eren ignorades pels humans.

El
sistema capitalista, en la seva cursa per augmentar la producció i
la riquesa i així enriquir els propietaris de capital, va entrar a
sac en aquelles reserves que la terra guardava amagades a la vista i
les ha explotat amb una fúria tan fora de mesura que les està
exhaurint, deixant tan sols com a record un augment de la temperatura
global del planeta que amenaça amb el desglaç dels casquets polars
i la inundació de les terres baixes on viu la meitat de la població
mundial.

Per
què tal i com ens recorda la Segona Llei de la Termodinàmica, totes
les formes d’energia quan s’utilitzen per produir treball es
transformen gradualment en calor i el calor al final esdevé tan
difós que els humans ja no el podem utilitzar més. Tot el procés
econòmic consisteix en transformar matèria i energia des de la
categoria del valor fins a la categoria de deixalla i calor
residual.

Per
acabar-ho d’adobar, l’augment de producció ha permès el del nombre
de consumidors i la població del planeta s’ha triplicat en dues
generacions, població que ara pressiona sobre la terra, l’aigua i
els altres recursos..

El
febril ritme de destrucció de les reserves naturals d’energia i de
metalls i d’altres recursos valuosos s’ha mostrat sovint com una
demostració palpable de l’eficiència del sistema capitalista, i,
fins i tot, s’ha volgut mostrar aquesta eficiència com la raó per
la qual el capitalisme estava predestinat a superar i eliminar el
socialisme.

Ara,
però, totes les estimacions, fins i tot les oficials, situen cap al
2012 o el 2015 el “peak oil”, el moment que s’haurà extret la
meitat de totes les reserves de petroli mundials, i el moment en què
cada tona que s’extregui originarà unes despeses creixents, per la
qual cosa disminuirà any rere any la producció total. No es tracta
solament de la fi del petroli barat, com molts pensen, sinó de
l’inici de la fi del petroli com a multiplicador de la productivitat
de la terra i del multiplicador de la productivitat del treball humà.
I amb poques dècades de diferència hi haurà el “peak” de
metalls i minerals estratègics…

Per
fer possible aquesta desenfrenada cursa per produir més i guanyar
més, fins i tot el capitalisme, després de la crisi de 1929 va
trobar un procediment per anar més enllà del que la naturalesa de
l’economia permetia: es va descobrir la forma d’invertir capitals que
encara no existien. Abans, la necessitat de mantenir el valor de la
moneda en relació amb el valor del or i el volum de la moneda en
relació amb el volum d’or impedia invertir riqueses inexistents.
Després, la creació de moneda es va posar en mans dels bancs sense
cap mena de limitació real.

Per
posar un símil: els anteriors sistemes eren com genets poc eficients
en l’ofici d’obtenir la màxima velocitat d’un cavall, el cavall de
la producció. En canvi, el jockey del sistema capitalista ha arribat
al límit del què l’organisme del cavall pot córrer i, necessitant
encara més, ha aconseguit amb estimulants forçar la naturalesa
extraient fins al darrer residu d’energia de l’animal. I com que ara
l’animal comença a frenar, el sistema incrementa la dosi, pensant
així obtenir més i més velocitat.

Però
no, amb més estimulants, el cavall morirà abans, no ens portarà
més lluny.

Si,
per estrany que sembli, a partir dels anys 30 (amb Keynes), el
sistema capitalista va començar a posar a produir els recursos
naturals i el treball, utilitzant per pagar-los uns diners que no
existeixen i que tan sols s’obtindran en el futur. El deute, dels
particulars, de les empreses, de les institucions i dels estats,
alimenta i consumeix els recursos actuals i els exhaureix, deixant
per al futur la impossible tasca de seguir augmentant la producció
en mesura suficient com per pagar un benefici per l’ús d’aquests
diners.

L’any
2000 vaig començar a explicar als meus alumnes d’Economia i
d’Història Contemporània que era inevitable, a mitjà termini, una
crisi global i irreversible del sistema capitalista¹.
Des de llavors, quan ho anava repetint, a les classes i als altres
llocs on es pot parlar d’aquestes coses, any rere any, somriures
burletes, cares d’incredulitat i negacions airades es van anar
succeint (no per part dels nois, és clar, que amb llur armadura
d’indiferència són impermeables a qualsevol idea heterodoxa), a
mesura que els mitjans de comunicació escampaven la bona nova: no és
evident que la globalització, la xarxa d’Internet i la societat de
la informació il·limitada i instantània han acabat, per sempre
més, amb la possibilitat de les crisis econòmiques?

El
fracàs del regim comunista
demostra
que l’única opció viable és la democràcia liberal tant en allò
econòmic como en la política. F. Fukuyama.

 

I
jo seguia insistint: el sistema capitalista està condemnat de manera
irrevocable a créixer o desaparèixer, i créixer de manera
indefinida en un món de recursos finits és impossible.

Aquesta
constatació a llarg termini no semblava fàcil de convertir en una
predicció a curt termini, donat que el deute s’ha anat acumulant
durant encara tres generacions més. Però no hi ha termini que no
arribi ni deute que no es pagui, com diu la Bíblia.

Les
senyals eren inconfusibles: l’esgotament del petroli, l’acumulació
de deutes impagables (públics i, sobre tot, privats), la distància
creixent entre la capacitat de consum i la capacitat de producció de
la nostra societat, en què els mercats de futurs, els CDSWAPS i el
“repackaging” d’hipoteques escombraries acabarien esclatant, en
què l’especulació immobiliària en res es diferenciava de la típica
estafa piramidal, si no és pel fet que era legal, que s’hi dedicaven
en cos i ànima no solament bancs i immobiliàries, sinó Ajuntaments
i particulars, i que els governs successius la convertien en un dels
motors i pilars de la nostra sòlida economia (la vuitena del món,
ens deien)…

Llavors
va arribar la crisi, a finals del 2007, i el “mantra”
d’economistes i polítics repetia que aquesta crisi seria curta i
inofensiva, que es circumscrivia a alguns bancs que, en tot cas, eren
massa grans com per caure per l’exposició a un risc, imprudent, però
limitat a un petit percentatge del seu volum de negocis i dipòsits.

El
secretari del Tresor estatunidenc  Tim Geithner i Carl
Bildt aposten per una curta  recessió, descartant un
període de 10 anys per a l’actual crisi.

Després
va ser el diluvi: queien els bancs…que no podien caure; queia
General Motors, Ford, les asseguradores; els governs iniciaven una
cursa desenfrenada per salvar el sistema financer injectant uns
diners…inexistents (el govern USA ha “injectat” 4 bilions de
dòlars que no representen cap riquesa real en l’economia des de
mitjans de 2007, sinó un nou deute: tant com tot l’endeutament dels
USA en els seus primers tres segles d’existència fins al govern
Bush; el dèficit pressupostari representa ara més del 11% del PIB
del país, tenint en compte que les guerres no es reflecteixen en el
pressupost; de cada 100 dòlars gastats pel govern USA, 43 provenen
d’endeutament i 57 d’ingressos reals), el FMI exigia despeses
keynesianes per tornar a reviure el cos mort de l’economia
capitalista, es produïa una nacionalització dels deutes
d’empreses i bancs (però no dels seus actius)…

Obama:"Mai
més serem hostatges d’un banc massa gran per caure" .

El
gràfic mostra el dèficit pressupostari. Cal tenir

en
compte que això es refereix a despeses, no a

obligacions
o garanties a deutes aliens; i que els

dèficits
derivats de les guerres exteriors no es

reflecteixen
tampoc.

El
gràfic mostra com en els dos primers anys de la crisi

s’ha
multiplicat per quatre la base monetària dels USA:

s’ha
imprès bitllets quadruplicant el nombre inicial en circulació.

És
evident que no s’està multiplicant per dos

la
riquesa que es produeix anualment.

Va
ser el moment que les meves xerrades i articles (ensems amb els de
Santiago Niño Becerra) deixaven de ser excèntrics i esdevenien
profètics; i la pregunta de rigor ara era “quan s’acabarà,
això?”, “quan sortirem de la crisi?”…però no com, com si la
gent encara pensés que se sortirà de la crisi com si aquesta fos un
parèntesi i tot hagués de tornar “a la normalitat” anterior.

Des
de llavors ha plogut molt, fins que l’aigua està arribant al nivell
que ens frega el coll i ningú sap si s’aturarà abans d’arribar a la
boca: Islàndia, Grècia, les mesures de Zapatero, traspassant totes
les línies vermelles de la protecció social, els taurons de les
finances (sharks, en diuen, de manera més fina) engolint un país
rere l’altre…I la resposta a l’angoixosa pregunta és molt
senzilla: això (la crisi del sistema capitalista) no s’acabarà.

En
tot cas, no s’acabarà fins que inventem un sistema diferent,
mantenint (o no) alguns dels elements de l’actual, però amb una
lògica diametralment oposada: ja no el consum creixent sense
límits, sense alternativa i per sempre com a premissa
indiscutible de la prosperitat i com fonament d’un ordre social
fonamentat en un del consens, el de saber que cada vegada podrem
viure millor, per que consumirem més; ara toca organitzar, de la
millor i més racional manera, i amb els mínims traumes en el
trànsit d’un sistema a l’altre, una societat basada en el
decreixement del consum dels recursos econòmics per capita i global,
mantenint tant benestar com es pugui i tanta equitat com puguem
imposar.

I
com a objectiu final, arribar a una societat veritablement
sostenible, és a dir, la que torni a consumir tan sols energia els
recursos provinents del què constantment ens fa arribar el sol al
nostre planeta: energia eòlica, fotovoltaica, mareomotriu, la fusta
que creixi en els boscos sense disminuir el seu volum total…

2
DECREIXEMENT? QUIN DECREIXEMENT?

La
inexorable necessitat del decreixement econòmic prové de la
constatació d’una sèrie de fets que difícilment es poden negar de
manera raonable:

• El sistema capitalista
  ha creat un excedent de mà d’obra que ja no pot ser productora de
  beneficis i que, per tant, ja no pot ser posada a produir productes
  materials o serveis. Això ha succeït a causa de l’augment de la
  productivitat del treball pel progrés tecnològic².
  Avui, amb el treball d’un 5% dels habitants del món dotats de la
  millor maquinària disponible n’hi hauria prou per satisfer les
  necessitats materials de tota la població mundial. A aquests
  treballadors productius caldria afegir, potser, un 30% de persones
  que han de portar a terme serveis ineludibles per a una societat
  mínimament moderna. Un seixanta per cent llarg de la població
  mundial no té cap possibilitat de desenvolupar, a llarg termini,
  feines productives a temps complet a canvi d’un salari, si qui li
  paga ha d’obtenir un benefici de comprar el seu treball i de vendre
  el producte o servei obtingut.

• La població del
  planeta seguirà creixent i no s’aturarà fins al menys assolir
  deu mil milions de persones el 2050. Llavors haurà quadruplicat la
  xifra durant el període d’un segle (1950= 2.500.000.000
  d’habitants). La crisi i la misèria esperonen, encara més, la
  natalitat.

• L’esgotament dels
  recursos naturals: del petroli, dels minerals estratègics, de
  l’aigua potable, de la diversitat biològica, de la fertilitat de la
  terra. S’exhaureixen a una velocitat creixent, donat el
  malbaratament i l’augment de població consumidora. Ja no es pot
  obtenir més i més de la natura, cada any, com si algun ésser
  misteriós anés injectant d’amagat els recursos que malbaratem
  alegrement. Expressat d’una altra manera, estem augmentant de manera
  creixent i exponencial, l’entropia del nostre món. Els
  recursos naturals, a partir d’ara, seran, per sempre més, escassos
  i cars.

• Els capitals
  existents no poden, simultàniament, donar feina a tots els
  treballadors disponibles en un entorn de productivitat rendible per
  al capitalista i amb energia i primeres matèries suficients per
  a fer possible el seu treball. Ara, quan es crea un lloc de treball
  en un lloc del món és per què en un altre lloc s’està destruint
  al menys un altre i, possiblement, dos.

• El sistema ha posat a
  produir bens materials, no solament tots els capitals ara existents
  (per tant, no cal ni pensar en sortides keynesianes a la crisi, car
  no hi ha capitals inactius que es puguin posar a produir), sinó
  també els que haurien de produir-se durant diverses generacions
  successives (el deute és això: gastar ara productes pagats amb
  una riquesa que encara no s’ha produït). Això vol dir que de les
  inversions que s’han de fer en el futur, s’hauria d’anar restant la
  retribució dels préstecs que els particulars han fet a l’Estat i a
  les empreses. O, alternativament, s’hauria d’eliminar el suposat
  dret a viure de la riquesa que produeixen els altres pel fet de
  posseir un capital.

Significa
això que el futur que ens espera és una misèria general sense
esperança, presidida per la brutal repressió dels propietaris de la
riquesa, atemorits per la perspectiva d’esdevenir tan pobres com la
resta?

No
tant de pressa…Al menys hi ha tres
models
possibles
de passar al decreixement, situació que no podem de cap manera
eludir; tres modes
d’organització de la producció per satisfer les necessitats
econòmiques partint de la premissa que el
consum de recursos naturals no ha de fer-se a costa de la disminució
del volum total disponible; és
a dir, que tan sols hem de poder consumir allò que la naturalesa és
capaç de crear, de bell nou, utilitzant l’energia que rebem de fora
del sistema (del sol, especialment). ( El primer a desenvolupar
aquesta inexorable realitat, a qui ningú no va fer cas, va ser
Nicholas Georgescu Roegen en tres llibres publicats a la dècada de
1970).

Excloc,
per raons ètiques, un quart plantejament ben possible: mantenir-ho
tot com ara: propietat privada, mercat, malbaratament de recursos,
decisions econòmiques en mans dels propietaris del capital…, però
disminuint el nombre d’habitants del planeta a una cinquena o desena
part de l’actual. Menys consum, menys recursos utilitzats, prou
capital per posar en funcionament el treball i els recursos
disminuïts, més temps per tornar a créixer i créixer i acumular
riquesa de nou …

Segurament
ja hi ha equips de tècnics treballant en projectes que, per separat,
no tenen gaire sentit, però que posats tots junts permetrien
alternatives tecnològiques “netes” per assolir aquest
decreixement brutal de la població: poden ser aliments transgènics
dissenyats per disminuir la capacitat reproductiva humana generació
rere generació; nous virus més eficients (i que puguin ser
combatuts per tractaments prou cars com per estar tan sols a l’abast
dels poderosos); un entorn electromagnètic agressiu que inhibeixi el
sistema immunològic de la gent de forma imperceptible però
radical..

De
tots depèn defensar-nos de les persones que intentin portar a terme
aquest “malthusianisme” neo-nazi, partint del coneixement que el
perill és real i no una fantasia sense sentit.

3. TRES
   ESCENARIS POSSIBLES DE DECREIXEMENT.

3.1.
El primer model: un “nou” sistema capitalista basat en el
decreixement de la producció i del consum, subordinat als interessos
particulars dels propietaris dels mitjans de producció.

Hem
dit que el treball productiu necessari amb la tecnologia actual és
un 5% del total dels treballadors disponibles, i que afegits el
treball que s’efectuaria en serveis imprescindibles, arribaríem a un
35%.

Això
és compatible amb un 35% de treballadors assalariats que s’esllomen
per aconseguir un salari de misèria, mentre la resta reben subsidis
absolutament insuficients per viure dignament, de manera que els
esdevé absolutament necessari fer treballs marginals, de
rendibilitat econòmica nul·la, per complementar els recursos que,
graciosament, els faria arribar l’estat per comprar la seva
passivitat política.

L’estat
del benestar, doncs, es veuria substituït per un sistema
assistencial generalitzat de nivells estrictament de subsistència.

Els
treballs econòmicament marginals que la gran majoria de la gent
hauria de portar a terme els permetrien trobar una certa satisfacció
personal, que faria la vida més suportable, i ocuparien una part del
temps disponible per la manca del treball “normalitzat”.

En
la mesura que aquest treball marginal es produís de manera
col·lectiva, podria esdevenir un mecanisme eficient per millorar les
condicions de vida de bona part de la població, sempre sense posar
en perill el sector capitalista d’alta productivitat; i especialment
es generalitzaria en el àmbit dels serveis personals.

La
recerca de la felicitat personal quedaria separada del consum
material creixent i de les propostes de canvi radical de la societat,
centrant-se en la recerca de la supervivència i, com a molt,
intercanvis socials i culturals per omplir un lleure interminable.

Aquest
és el model que entrelluca l’economista Santiago Niño Becerra³;
tampoc és tan diferent del model romà de “panem et circenses”,
excepte pel fet que la ciutadania romana (minoritària) coexistia amb
l’esclavitud (majoritària) que ara esdevindria (esperem-ho)
ideològicament inacceptable en el marc d’un sistema democràtic.
Sempre, però, es podria passar a un sistema més “modern”,
aprofitant el descontentament i la desmobilització de la gent i el
seu desencant per la política, els polítics i les organitzacions de
classe: partits i sindicats; un sistema on els gestors ja no fossin
escollits pels ciutadans sinó en base a criteris tècnics: la
gobernanza..

El
consum global de recursos baixaria de manera espectacular a causa de
la disminució de la capacitat de consum del 65% de la gent.

La
“virtut” del sistema proposat per l’economista iconoclasta és
que no requereix una revolució i que és compatible amb la
propietat privada dels mitjans de producció, i que, per tant,
seguiria donant taxes de guanys acceptables per als afortunats
propietaris d’empreses.

Els
capitalistes decidirien (encoberts per la racionalitat del mercat) a
qui anirien els recursos productius, què caldria produir i en quines
quantitats i qui ho consumiria, per tal de fer el benefici tan gran
com els fos possible; i l’Estat garantiria l’estabilitat d’aquest
sistema i redistribuiria una part de la riquesa per evitar un esclat
social.

De
fet, gran part dels canvis es podrien fer per mitjans “econòmics”,
en nom de la necessitat o de l’eficiència, i la resta, a través de
lleis impulsades per uns partits cada vegada més instrumentalitzats
pels propietaris de la riquesa, recolzades pels mitjans de
comunicació i per les forces de seguretat; els dissidents, cada
vegada més presentats com a terroristes perillosos, permetrien
legitimar una violència institucional més i més omnipresent i
agressiva.

Catàstrofes
naturals reals o imaginàries (meteorits, grips misterioses o canvis
cataclísmics del clima) permetrien aconseguir una “militarització”
de la societat, sense que la gent estigués en condicions
d’oposar-s’hi.

Les
empreses seguirien malbaratant els recursos necessaris per assegurar
una taxa de beneficis suficient: publicitat, “dumping”, seguretat
privada, bens de luxe per als propietaris del capital, despeses
militars per assegurar el control dels recursos…

Cal
mencionar, però, que els ingressos de la gran majoria de la població
tan sols els permetrien viure, o be sense habitatges, o en habitatges
públics de baixíssims lloguers o en habitatges públics
semi-gratuïts, provinents dels parcs ara propietat dels bancs i que
han esdevingut invendibles als preus que donarien guanys als seus
actuals posseïdors; és a dir, que l’Estat hauria de nacionalitzar
la banca, fer-se amb el parc d’habitatges buits i llogar-los a un
preu polític a la gent exclosa dels sistemes productius.

D’altra
banda, la desigualtat entre el benestar de la població dels Estats
rics i dels pobres exigiria:

• o bé un govern mundial
  (com més tècnic millor: aquella “gobernanza” que tant ens
  prediquen) per fer homogènies les condicions de vida de tota la
  gent del món (cosa ben utòpica, car fins i tot la població
  empobrida dels països rics s’hi oposaria per evitar ulteriors
  empitjoraments),

• o
  bé constituiria un entorn fràgil greument amenaçat per la
  nacionalització dels escassos i valuosos recursos naturals dels
  països pobres, imprescindible per evitar la mort per inanició de
  la gran majoria dels seus habitants, sigui per decisions preses pels
  propis governs, sigui a través de revolucions populars. Per als
  poderosos caldria un entorn de guerres internacionals incessants per
  evitar la renegociació de les condicions d’intercanvi d’aquests
  bens escassos i cars que, altrament, permetria un dràstic augment
  de la qualitat de vida de la gent dels països productors (pobres),
  en comparació de les actuals, i en detriment dels estats
  consumidors i faria enormement atractives les revolucions socials i
  les nacionalitzacions⁴.
  Cosa que, òbviament, no seria tolerable dins d’aquest “nou”
  sistema capitalista.

3.2.
El segon model: un “nou” socialisme que organitzi el decreixement
de la producció material de forma racional i planificada amb el
consens de tota la societat.

El
punt de partida és la socialització de tots els mitjans de
producció i la repudiació de tots els deutes acumulats fins ara com
a conseqüència del desenvolupament d’aquesta darrera fase paràsita
del capitalisme, fase de “creació” de diners del no res per al
seu préstec a canvi d’interès.

Es
faria un càlcul (efectuat per tècnics, de manera pública i
transparent) de la quantitat de recursos no renovables que es pot
extreure de la naturalesa; i de la quantitat total de recursos
renovables que la tècnica està en condicions de poder recuperar i
utilitzar.

A
continuació, es calcularia la producció material que es pot obtenir
amb aquests recursos, subordinada a uns ordres de prioritat
relacionats amb les necessitats bàsiques i amb un consens social. En
aquesta decisió no hi influirien en absolut els interessos
particulars dels individus, ni molt menys els privilegis
basats en la riquesa passada.

Els
recursos materials es distribuirien en unitats de producció
(empreses) a les quals s’assignaria el nombre necessari de
treballadors.

S’avaluaria
la quantitat d’hores de treball necessàries per transformar les
matèries primeres en la producció escollida, i es dividiria entre
el total de treballadors disponibles, en el ben entès que el treball
seria obligatori per a tothom.

Llavors
s’establiria un sistema racional de repartiment del treball (un dia a
la setmana, una setmana al mes, etc.) i s’ajustaria el salari a la
producció material “per capita”, per tal que tothom rebés
exactament allò necessari i de manera equitativa; si es vol, amb un
factor de correcció que premiés l’esforç dels treballs més
penosos, el de portar a terme els estudis necessaris en els treball
de major dificultat tècnica i el de persones dependents del
treballador.

Es
consumiria molt menys per què es treballaria molt menys, però
tothom treballaria per igual i tothom tindria allò més necessari
per seguir vivint de manera digna.

Caldria,
també, planificar els recursos que consumirien el serveis (mèdics,
educatius, culturals…) que la societat hagués determinat, i un
romanent per investigar maneres més estalviadores de recursos a
utilitzar en el futur.

Per
evitar conflictes internacionals pels subministrament dels recursos,
és evident la necessitat d’implantar el sistema de manera global, i
per tant, caldria un govern mundial, que tan sols garantiria el
manteniment del sistema igualitari abans descrit i impediria als
particulars posar-lo en perill per obtenir beneficis privats.

És
igualment evident que aquesta nova manera d’organitzar la producció
i la distribució implica la pràctica desaparició de la propietat
privada dels mitjans de producció i, per tant, tan sols es pot fer a
través de mesures polítiques de caire revolucionari.

Aquest
sistema implica la renúncia a intentar esdevenir ric a expenses dels
altres, al luxe absurd i al malbaratament capriciós de recursos; i
necessita d’un ampli consens, donat que l’intent d’imposar un sistema
com aquest a través de la violència no pot portar a un
desenvolupament harmoniós, i històricament ha implicat el perill de
dictadures i manca de base popular.

En
l’acceptació majoritària d’aquest sistema ha de jugar un paper la
constatació que no hi ha alternatives millors; que l’actual model
està esgotat per sempre; que, en realitat, es viuria millor que ara,
amb més temps lliure i sense odis ni enveges.

La
dificultat, com és obvi, rau en el fet que els propietaris de la
riquesa social intentaran impedir-ho a tota costa, encara que sigui
abocant el món a l’extinció de la humanitat.

Presentaran
aquesta proposta com una bogeria terrorista i fomentaran l’odi i la
desconfiança entre la gent (per raó de la seva ètnia o de la seva
religió), per tal d’impedir el mínim de solidaritat entre els
propis treballadors i entre aturats i treballadors que permetria
exigir el canvi des del sistema actual al descrit.

3.3.
El tercer model: un “nou” anarquisme, amb un decreixement no
planificat ni pels capitalistes ni per l’Estat, sinó a través del
descens voluntari del consum.

En
darrer lloc podem imaginar que la gent entén la realitat del que ens
vindrà en aquest futur proper (cosa ben dubtosa, tenint en compte el
ferotge control de la informació en aquesta societat tan lliure. Ja
deia Goebbels que el control de la informació és per a les
democràcies el què la violència és per a les dictadures).

És
concebible que, independentment del que decideixin l’Estat, els
partits i les empreses, la gent deixés de consumir productes
superflus i s’animés a produir per sí mateixa gran part del què
necessita de veritat; que ho intercanvien lliurement, sense guanys
indeguts i sense utilitzar la moneda dels bancs i dels governs, en
base al treball que costa cada cosa d’obtenir; que creen xarxes
socials d’ajuda col·lectiva que no s’oblidin tampoc de les persones
incapacitades per obtenir allò necessari del seu propi treball.

El
gran avantatge d’aquest sistema sembla el caire inevitable de les
transformacions quan la majoria de la gent les ha assumit com a
necessàries, facin el què facin les classes dominants de la
societat actual. De fet, no ens poden obligar a consumir el què no
volem comprar, ni ens poden impedir produir o intercanviar allò que
volem compartir…

Però
això no deixa de ser una utopia més, com les del Segle XIX: és
oblidar que els qui manen tenen tota una panòplia d’armes per
controlar la consciència de la gent: batallons d’economistes, la TV,
els mitjans de comunicació, les religions organitzades en base a
privilegis, les inèrcies establertes durant segles (l’egoisme,
l’ambició, la manca de solidaritat, la desconfiança cap al que és
diferent), el conjunt de mecanismes de transmissió cultural: art,
espectacles, músiques, teories acadèmiques…; això sense comptar
amb les lleis, la policia, els jutges, les presons i els exèrcits
que poden ser utilitzats contra els “terroristes” que volen
destruir l’ordre social que bla, bla, bla…

Encara
dificulta més el pas d’un al altre sistema la diversitat de 200
estats del món, uns en situacions tan diferents dels altres.

D’altra
banda, al prescindir de l’Estat, es prescindiria també dels
mecanismes de planificació econòmica del mateix. Es prescindiria de
la xarxa de sanitat pública universal; del sistema educatiu del què
els nois obtenen coneixements i normes entre els 3 i els 16, i sovint
fins als trenta anys; de les xarxes de ferrocarril…

De
nosaltres depèn aquesta tria; un d’aquests tres modes de decréixer,
o l’extinció. Al cap i la fi, negar el problema i seguir vivint per
sobre de les possibilitats del nostre planeta, no és tan
catastròfic: aviat deixariem lloc a d’altres espècies més
adaptades al entorn emergent: els insectes, tal i com James LOVELOCK,
l’autor de la teoria Gaia defensa darrerament.

Tweet